[index]
1 Corintis 13
1 Si jo parlés els llenguatges dels
homes i dels àngels però no estimés, seria com una esquella
sorollosa o un címbal estrident.
2 Si tingués el do de profecia
i penetrés tots els designis amagats de Déu i tot el coneixement,
si tingués tanta fe que fos capaç de moure les muntanyes, però
no estimés, no seria res.
3 Si repartís tots els meus béns
als pobres, fins i tot si em vengués a mi mateix per esclau i tingués
així un motiu de glòria, però no estimés, de res no
em serviria.
4 El qui estima és pacient, és bondadós;
el qui estima no té enveja, no és altiu ni orgullós,
5
no és groller ni egoista, no s'irrita ni es venja;
6 no s'alegra
de la mentida, sinó que troba el goig en la veritat;
7 tot ho excusa,
tot ho creu, tot ho espera, tot ho suporta.
8 L'amor no passarà
mai. Vindrà un dia que el do de profecia serà inútil, que
el do de parlar en llengües s'acabarà, que el do de conèixer
serà també inútil.
9 Ara els nostres dons de coneixement
i de profecia són limitats.
10 Però quan vindrà allò
que és perfecte, serà inútil allò que és limitat.
11 Quan era un infant, parlava com un infant, pensava com un infant, raonava
com un infant; però d'ençà que sóc un home, tinc per
inútil el que és propi dels infants.
12 Ara hi veiem de
manera fosca, com en un mirall poc clar; després hi veurem cara a cara.
Ara el meu coneixement és limitat; després coneixeré del
tot, tal com Déu em coneix.
13 Mentrestant, subsisteixen la fe,
l'esperança i l'amor, tots tres; però l'amor és el més
gran.
[index]